Paufir

paufir  v.  tr.   [pəwfí]  'marcir, mustigar'  

Verb que, en ús pronominal, se sol aplicar a fruites o a vegetals i, més en general, a tota cosa que ha perdut la frescor dels primers dies (s'ha paufit [Osor]) i també a les persones que han envellit de manera notable (aquest s'ha paufit molt [Anglès]).  

El DCVB situa aquests usos a la Garrotxa i a les Guilleres. Nosaltres, pel nostre compte, ho hem confirmat, l'any 2008, als termes guillerencs d'Anglès, la Cellera de Ter, Osor, Sta. Coloma de Farners (on es considera verb de poc ús) i Susqueda.   

Aquest verb no normatiu el recull també el Diccionari pràctic i complementari de la llengua catalana, al qual us recomano d'acudir ben sovint, car és accessible des de la xarxa.  

Aquest apunt es dedica a la mantenidora del blog Coses de la vida. I a Tomeu Amengual, que continua en vaga de fam per la llengua.  

Entalaiar-se

Entalaiar-se  v. refl. 

Adonar-se. 

Verb no normatiu consignat al DCVB, i atribuït a la Garrotxa i l'Empordà. 


Amb el mateix sentit, encara que amb diferent prefix, el DCVB dóna també notícia del verb (a)talaiar, al qual es reconeixen, entre altres, aquests sentits: 

• 'mirar des d'un lloc alt per vigilar o veure alguna cosa de lluny (especialment el bestiar)' (Ripollès, Garrotxa, Lluçanès, plana de Vic)
• 'mirar amb atenció o amb insistència' 
• 'mirar en general' (Berguedà, pla de Bages)
• 'veure de lluny' 
• refl. 'adonar-se, haver esment d'alguna cosa' (Empordà, Berguedà, plana de Vic, Ribagorça, Pallars, Urgell)
• refl. 'preocupar-se, pensar atentament en una cosa; sospitar'     

Totes dues formes (entalaiar-se i atalaiar-se)  són, doncs, derivades de talaia 'sentinella', mot d'origen aràbig que ja figura en autors catalans del segle XIII (Desclot, Jaume I, Llull).    


Dels mots originats per aquesta deu lèxica, entalaiar és, en concret, el que més apareix en els meus enregistraments de conversa del segle XXI:  

• Quan se n'entalaiaran no tindran ningú  (Susqueda, casa de l'Om, maig de 2008)
• No me'n vaig entalaiar  (Amer, juny de 2008) 
• Me n'he entalaiat tard  (Anglès, 2009) 

L'Agullola de Rupit des de la part alta del terme de Susqueda

El Far des de la part alta del terme de Susqueda

Casa de l'Om, terme de Susqueda

La xera de Vidrà

Entre altres, el substantiu xera (del francès chère) pot tenir el sentit de ‘afalagadura, festa; demostració d’afecte o alegria’, però també –i molt relacionat amb aquest– pot tenir el sentit de ‘flama viva’, sobretot en àrees del català septentrional.

Nosaltres, per la nostra banda, hem pogut confirmar aquests usos en molts parlants genuïns de Collsacabra, la plana de Vic i les Guilleries, i així mateix en les entrevistes que vam fer al terme de Vidrà (en terres del Bisaura, a tocar de la Garrotxa i el Ripollès), on la senyora Anna M. Coll, oriünda del casal del Coll, ens aportà una bella mostra de fraseologia local en què aquest substantiu és, en realitat, l'element clau d’un refrany la interpretació del qual resta ben oberta, ens diu ella, per a qui vulgui cercar-hi diferents sentits:

La xera de la dona només dura una estona, i la del marit només dura un xic.

Faig constar, de passada, que el timbre de la vocal forta del mot xera (molt variable en les zones en què aquest mot és vitenc) fou el de e tancada en l’esmentada entrevista, mentre que el del substantiu estona, del gòtic STUNDA, fou efectivament el de o oberta (com a Collsacabra i a les Guilleries [Vilanova de Sau, Espinelves, Viladrau, Arbúcies, St. Hilari Sacalm, Osor, Susqueda, Anglès, Sta.Coloma de Farners]; i com ho sol ser, de fet, en moltes zones de la diòcesi de Girona i en àrees contigües).

Dedicat a Anna M. Coll.

Embarcar

‘Fer sortir el carro de les carrilades, perquè hi fa de mal anar, i fer-ne de noves’.

Verb que en aquesta accepció (i en ús intransitiu) el DCVB situa exclusivament a Castelló de la Plana, però que és ben viu, segons les nostres enquestes del segle XXI, a la comarca natural de les Guilleries. Ho hem comprovat als municipis d’Osor, la Cellera de Ter i Susqueda.

Val a dir que la primera ocasió en què ens va eixir aquest verb a tomb, no preteníem sinó mirar de determinar, en el llenguatge d’aquesta regió, el sentit precís que hom dóna als substantius fotja, rodera, xaragall i altres de similars, als quals em referiré en una altra ocasió.

Passejar el ferro

Perífrasi amb què s’al·ludeix al fet que un hom ha anat de cacera i que malauradament n’ha tornat sense haver obtingut cap guany cinegètic. Això es diu, segons em consta a mi, a Espinelves, Osor, Susqueda, Viladrau i Vilanova de Sau, i correspon al llenguatge de to informal i sarcàstic.

Però se’n senten d’altres, d’aquest estil: agafar un peix (Espinelves), caçar-ne set i el sarró vuit (Viladrau), fer catxa (Folgueroles, St. Julià de Vilatorta), tornar amb els morros eixuts (Viladrau).

La informació que donem fou obtinguda en les enquestes que vam fer al sector Guilleries-Montseny entre els anys 2007 i 2009.

Vuit dies a cal Poc-s'hi-cull!

Frase feta adreçada als infants del Lluçanès que no menjaven d’allò que havien de menjar o que no ho feien tant com calia. Me’n parlà, d’aquesta expressió, el senyor Jordi Sala, d’Olost de Lluçanès, baster d’ofici, informant jove, en una entrevista molt instructiva que hi férem a les acaballes del segle XX amb motiu de la nostra recerca per aquella comarca.

Aquesta és, com molts de vosaltres ja deveu saber, una expressió dita a tall de reny o amb voluntat comminatòria, la qual té equivalents en altres àrees del domini. Però la destinació solia ser, en aquests casos que ara us direm, no un mas imaginari o de discutible existència, sinó la de masos ben reals que en el seu moment s’han caracteritzat per la migradesa dels seus esplets. Vegem-ho. A Arbúcies (Montseny): “Vuit dies a cal Prim de Sta. Fe!”. A Susqueda (Collsacabra): “Vuit dies a can Guilla!”. I a Sora (entre el Lluçanès i el Bisaura): “Vuit dies a Colldebassa!”.
I res més: feu bondat.


Dedicat a Jordi Sala, d'Olost.

Tenir consistoris

Locució verbal. I bastant fixada: “Ui, tenen uns consistoris, aquells!”. En contextos com ara aquest constatem que el mot consistoris –en forma de plural, remarquem-ho– significa ‘conciliàbuls, controvèrsies, contrastos de parer’. Expressió molt viva, del llenguatge corrent i familiar, freqüentíssima a la vila de Torelló, no recollida entre les accepcions que els diferents diccionaris reconeixen al substantiu consistori.

Molt a la vora de Torelló, hi ha, ben assentada als termes veïns de St. Vicenç i de St. Pere de Torelló, la variant conquistoris sorgida, potser, per encreuament amb el verb conquistar, al qual, entre altres, el DCVB reconeix el sentit de ‘guanyar-se el voler d’algú’, molt acostat, efectivament, al de ‘guanyar-se el parer d’algú, convèncer’.

Dedicat als nostres informadors de la vall del Ges.

El catafal

Al terme de Susqueda (entre Collsacabra i Guilleries, en comarca de la Selva) el mot catafal serveix per designar la plataforma damunt la qual es duu a terme la matança del porc. I no solament en aquest indret hem tingut notícia d’aquesta accepció, sinó també a Viladrau i a St. Julià de Vilatorta (a Osona). En tots aquests llocs m’indiquen, però, que aquest ús en concret hi és força recessiu i que les generacions més joves el desconeixen en absolut.

Del llatí CATAFALCUM ‘empostissada’.