Fer un bisbe

Fer un bisbe  és una locució ben normativa que, tanmateix, el diccionari DIEC-2 recull solament en el sentit de coincidència verbal:

• 'dir dues persones alhora una mateixa expressió casualment' 

El mateix sentit, bé que amb una lleugera variació, el trobem recollit al DCVB:  

• 'dir la mateixa cosa dues persones al mateix temps sense acord previ'   

En la nostra recerca pel territori de les Guilleries, duta a terme entre els anys 2006 i 2010, els nostres informadors d'aquella zona solien ampliar-ne l'abast, bo i reconeixent que la coincidència no necessàriament ha de ser verbal (pot ser gestual, de fets...), i admetent que la coincidència pot ser de més de dues persones. 

A més d'això, a la casa de la Fullaca (al  terme municipal de St. Sadurní d'Osormort) em van indicar que quan allí es produïa aquesta mena de coincidència, hom ho reblava dient: Mira un bisbe, el portarem a Querós (lloc actualment colgat sota el pantà de Susqueda, del terme de St. Hilari Sacalm).    

A Espinelves, per la seva banda, el senyor Josep Roquet especificà que el mot bisbe pot ser emprat per referir-se a una seqüència d'esternuts (també coneguts com a eixavuiros en aquesta zona).  

I a l'indret de Vilalleons (en terme de St. Julià de Vilatorta) m'hi afegiren que la locució fer un bisbe hi és emprada quan s'esdevé que dues persones van a agafar el porró alhora.  

Agraïments: als meus informadors de les Guilleries i als mantenidors del blog Fer muntanya, del qual he manllevat la fotografia del paratge de Querós.   

Per un brinic?

La frase que encapçala aquest apunt d'avui constitueix, de fet, un cas de mimologisme, atès que vol imitar, per mitjà del llenguatge verbal dels humans, el cant de l'ocell que porta el nom de cruixidell, enemic dels conreus que es caracteritza pel fet d'atacar el blat de moro en el moment de néixer.


M'ho explicaren, això, a l'indret de Vilalleons, a la casa de la Riereta, justament a la banda occidental de les Guilleries, i ja molt a prop de la ciutat de Vic, i m'hi afegiren que la rèplica que es dóna a la frase mimològica no era sinó aquesta: Sí, sí, però un damunt de l'altre, amb què es vol indicar que la menja que l'animaló es cruspeix no és pas poca cosa, ni ben bé un sol bri, sinó molts de seguits.     


Cal fer notar, a més, que en la frase mimològica que avui presentem el mot brinic és format pel sufix diminutiu -ic, un sufix ben característic de les àrees septentrionals del català central, al qual tornaré a referir-me tan aviat com pugui. 

Casa de la Riereta, regal de Carme Rosanas 

Dedicat a Josep Vilamala (de la casa de la Riereta), a Guillem Saguer, a Carme Rosanas i a Olga Xirinacs, que fa temps em demanà per un entranyable ocell de la pluja que jo encara no he pogut albirar.   

La pellofa

Vilalleons, St. Julià de Vilatorta

Mot usat al terme de St. Julià de Vilatorta (entre la plana de Vic i les Guilleries) en el sentit de 'xicota, promesa, noia festejadora'; accepció, aquesta, que no he sabut trobar als reculls lèxics habituals, però que em consta, si més no, que és força coneguda en diferents indrets d'Osona.


Es tracta, potser, d'un significat translatici suggerit per la idea de gran proximitat, de màxima adherència, continguda en el significat bàsic del substantiu pellofa, derivat de pell.  


I això, és clar, ens ha fet venir a la memòria un dels apunts que hem llegit en el blog d'Helena Bonals, molt adient al nostre comentari d'avui.

Donar pa a la canica



Mas la Riereta, Vilalleons, St. Julià de Vilatorta (dibuix: Carme Rosanas)




Frase que té un sentit força semblant a donar peixet i que fou copsada en les converses informals que precediren les entrevistes i sessions de conversa enregistrades per mi mateix al mas la Riereta de Vilalleons (comarca d'Osona) durant la tardor de l'any 2007, de les quals fou protagonista el senyor Josep Vilamala, octogenari d'aquell indret.  

Interessa destacar que la frase en qüestió conté el substantiu canica 'gossa petita', derivat de ca, on hi ha el sufix derivatiu -ic, de tipologia septentrional, però que tanmateix, en català central, l'ús d'aquests substantius relacionats amb el llatí CANIS és propi, com dic, de les parèmies i d'elements fraseològics molt fixats. 


Dedicat a Carme Rosanas, autora del dibuix.

La barjola de Viladrau

El mot barjola, entès com a 'butxaca interior del gec', l'hem pogut localitzar als indrets osonencs de Folgueroles, St. Julià de Vilatorta i Viladrau en les entrevistes fetes entre l'estiu i la tardor del 2007 per tota l'àrea de les Guilleries occidentals.

En aquesta accepció (i en les altres que s'hi esmenten) el mot en qüestió ja figura al DIEC-2. Tot i amb això, la seva implantació geogràfica és força restringida (DCVB: plana de Vic, Collsacabra; DECLC: Viladrau). 

D'això se'n fa ressò el senyor Lluís Orriols i Monset al segon volum de La contribució d'Osona a la llengua catalana, p. 118, obra publicada per Curial Edicions Catalanes entre el 1994 el 1995, i en la qual s'abocaren els resultats d'una extensa i poc reconeguda tasca de buidatge documental.  

Al Diccionari descriptiu de la llengua catalana (DDLC) trobareu més detalls sobre aquest mot, l'origen del qual resta dubtós malgrat l'intent de relacionar-lo amb elements mossàrabs.  

Quin samaniat!

El mot samaniat, entès en el sentit de 'aldarull, gran cridòria; embolic' ha estat observat en les recerques que he anat fent en diversos punts del català central; a voltes, però, sota variants no consignades pels nostres diccionaris: samaniato (Espinelves), xamaniat (Folgueroles).

Aquest substantiu figura, a més, al Diccionari descriptiu de la llengua catalana (DDLC), que solament el localitza en l'obra de Miquel Llor, en el volum Tots els contes, publicat per Selecta l'any 1952.
 
Jo, pel meu compte, puc assenyalar que aquest mateix mot l'he trobat en l'obra del santhilarienc Anton Busquets i Punset (gran autor de la nostra Renaixença), al recull de contes Del meu viure rural, en l'edició de Ça-Calm Exprés, del 1998:

El que em costà fer-los obrir! Tota mena d'explicacions no hi valien: fins que amb l'enrenou i samaniat, també s'aixecà una noieta que va conèixe'm sortosament.

(Del conte No es conta, no, p. 105)  

I així mateix el trobem, amb el sentit de 'aplec de bruixes', en el llibre Bruixes a la Catalunya interior, de Jordi Torres i Sociats, que fou publicat per Farell l'any 2002.

Les reunions que celebraven els dissabtes de lluna plena a la nit les bruixes lluçaneses eren conegudes amb el nom de "samaniat".

Un d'aquests indrets era la bauma de les bruixes de la Quintana d'Oristà. Allà es diu que hi preparaven les malifetes que farien fins que la lluna tornés a fer el ple. En aquest lloc també congriaven fortes pedregades a l'estiu.

(dins del text Les bruixes de la bauma de la Quintana, p. 82)

Serrat de les Bruixes, St. Feliu Sasserra

 

 

Llevat de les imatges de portades de llibres, les altres són manllevades de la pàgina social de Bruixes Sasserra. 

La farda de Vilalleons

Bé que el substantiu farda pot tenir algunes altres aplicacions, aquí el porto a col·lació per destacar-ne el sentit que se li donava al poble de Vilalleons (entre la plana de Vic i les Guilleries) i tal com me l’ensenyaren els familiars del senyor Josep Vilamala en eixir d’una de les entrevistes que vaig fer en aquest indret del terme de St. Julià de Vilatorta durant la tardor de 2007. 

Allà, de fet, me’l presentaren tot advertint-me que aquest substantiu, esdevingut ja estrany dins el llenguatge d’aquesta zona, només era viu per obra del seu clar record i per haver-lo pogut sentit en un ascendent familiar de la mateixa casa.

Aquest sentit a què ells es referien no era sinó el de ‘mainada, conjunt d’infants’, que el DCVB bonament situa a les comarques de la Garrotxa, Empordà, Berguedà, Lluçanès i Ribagorça.

Aquest mateix diccionari dóna notícia, a més, d’altres accepcions atribuïdes a aquest substantiu. Hi sobresurten les de ‘càrrega’, la de ‘conjunt de coses inútils, que fan nosa’ i, finalment, la de ‘conjunt de gent dolenta o que molesta’. Tots aquests significats han estat efectivament registrats per aquest diccionari i sembla evident que tenen relació semàntica amb el sentit ‘mainada, quitxalla’, el qual sorgeix per ennobliment (ennobliment a voltes relatiu, o incomplet) de la idea bàsica de ‘càrrega, destorb’. Que és, precisament, el mateix procés que hom ha pogut remarcar en altres elements del nostre lèxic: al·lot (de arlot ‘home de mala vida’), bergant ‘jove’, bordegàs (derivat de bord).

En el sentit que aquí ens interessa el substantiu farda també el trobareu representat al Diccionari Aguiló, on se citen testimonis documentals que corresponen a la Crida de les Festes de Sant Miquel de Vic, del 1799: “Se comencen a sentir xiulets y crits de la farda”. Aquesta referència la podreu trobar, igualment, al volum I de La contribució d’Osona a la llengua catalana, de Lluís Orriols i Monset, obra en dos volums publicada l’any 1994 per Curial Edicions Catalanes.



A Josep Vilamala i la seva família.

Rasclar

A banda del seu sentit recte (aplicat als cultius), en el llenguatge encriptat dels jugadors de cartes clandestins, el verb rasclar s’havia fet servir, a Sta. Coloma de Farners (Selva), per proposar una trobada de joc: “Anem a rasclar?”.

Aquest ús, a tall de contrassenya, no sembla immotivat, atès que ens recorda el moviment que els jugadors fan en arreplegar les cartes, o els guanys, que és força semblant –crec– al moviment que es fa amb el rascle al camp.

Fem constar, a més, que en punts del català central aquest mateix verb pot assenyalar l’acció de festejar (Rupit, St. Julià de Vilatorta, Tavèrnoles).

Passejar el ferro

Perífrasi amb què s’al·ludeix al fet que un hom ha anat de cacera i que malauradament n’ha tornat sense haver obtingut cap guany cinegètic. Això es diu, segons em consta a mi, a Espinelves, Osor, Susqueda, Viladrau i Vilanova de Sau, i correspon al llenguatge de to informal i sarcàstic.

Però se’n senten d’altres, d’aquest estil: agafar un peix (Espinelves), caçar-ne set i el sarró vuit (Viladrau), fer catxa (Folgueroles, St. Julià de Vilatorta), tornar amb els morros eixuts (Viladrau).

La informació que donem fou obtinguda en les enquestes que vam fer al sector Guilleries-Montseny entre els anys 2007 i 2009.

El catafal

Al terme de Susqueda (entre Collsacabra i Guilleries, en comarca de la Selva) el mot catafal serveix per designar la plataforma damunt la qual es duu a terme la matança del porc. I no solament en aquest indret hem tingut notícia d’aquesta accepció, sinó també a Viladrau i a St. Julià de Vilatorta (a Osona). En tots aquests llocs m’indiquen, però, que aquest ús en concret hi és força recessiu i que les generacions més joves el desconeixen en absolut.

Del llatí CATAFALCUM ‘empostissada’.