Anar mudat

Anar mudat  'anar embriac'  és parèmia nova per a mi, que no he sabut trobar en els repertoris que acostumo a consultar 

Localització: Espinelves, al sector de les Guilleries, segons enquestes que vaig fer per la primavera de l'any 2007

Informador: Àngel Aguilà

Apunt dedicat amb agraïment a lmma Ginovart i a M. Josep Ginovart, del blog Gino-art, del qual he manllevat la imatge que il·lustra aquest apunt d'avui.  

I també al senyor Quim i a la senyora Esperança, mudadíssims ells dos.  

Esculipatu

esculipatu  m.  [əskulipatu]  'solteró, conco'

Aquest és, potser, un dels mots més suggerents que mai hagi après en les entrevistes que he anat fent en terres del català central.  Ens l'oferí, en primer lloc, el senyor Josep Roquet, informador d'Espinelves, durant  la primavera de 2007, i més endavant fou confirmat (bé que en formes diferents: esculipacu, escuripatu) gràcies a les enquestes realitzades als termes montsenyencs de Viladrau (juliol de 2007) i Arbúcies (juliol de 2010).  

No figura en cap repertori lèxic dels que nosaltres hem consultat. 

Ètim: tal vegada del llatí EX-CULPATUM 'exculpat' (amb tractament semiculte).   


I llavors, en cas que fos així, potser hauríem de demanar: exculpat per no haver fet contracte carnal?  


I d'on va eixir aquest mot?  De quina fórmula ritual?  

A Josep Roquet, Àngel Aguilà i Francesc Serradó. I també a Víctor Pàmies, i a tothom qui ha participat en aquesta encertada iniciativa.

Fer un bisbe

Fer un bisbe  és una locució ben normativa que, tanmateix, el diccionari DIEC-2 recull solament en el sentit de coincidència verbal:

• 'dir dues persones alhora una mateixa expressió casualment' 

El mateix sentit, bé que amb una lleugera variació, el trobem recollit al DCVB:  

• 'dir la mateixa cosa dues persones al mateix temps sense acord previ'   

En la nostra recerca pel territori de les Guilleries, duta a terme entre els anys 2006 i 2010, els nostres informadors d'aquella zona solien ampliar-ne l'abast, bo i reconeixent que la coincidència no necessàriament ha de ser verbal (pot ser gestual, de fets...), i admetent que la coincidència pot ser de més de dues persones. 

A més d'això, a la casa de la Fullaca (al  terme municipal de St. Sadurní d'Osormort) em van indicar que quan allí es produïa aquesta mena de coincidència, hom ho reblava dient: Mira un bisbe, el portarem a Querós (lloc actualment colgat sota el pantà de Susqueda, del terme de St. Hilari Sacalm).    

A Espinelves, per la seva banda, el senyor Josep Roquet especificà que el mot bisbe pot ser emprat per referir-se a una seqüència d'esternuts (també coneguts com a eixavuiros en aquesta zona).  

I a l'indret de Vilalleons (en terme de St. Julià de Vilatorta) m'hi afegiren que la locució fer un bisbe hi és emprada quan s'esdevé que dues persones van a agafar el porró alhora.  

Agraïments: als meus informadors de les Guilleries i als mantenidors del blog Fer muntanya, del qual he manllevat la fotografia del paratge de Querós.   

Mirar de guimerris

Això ho vaig sentir a St. Hilari Sacalm (tardor del 2006) en les primeres enquestes que vaig fer en terres de les Guilleries, i un xic després ho vaig poder comprovar a Espinelves i a Vilanova de Sau, i fins al terme de Sta. Coloma de Farners (allà, però, en la variant guinyerris).   


Constatàrem, a més, que l'expressió de guimerri (o de guimerris) es pot emprar, en aquests llocs, per denotar qualsevol acció que hom fa a la torta, i és aleshores que anar de guimerri pot equivaldre a anar de tort. 


Això darrer m'ho indicaren els meus informadors de la vila d'Anglès, els quals m'assabentaren d'aquest ús que també trobareu consignat al DCVB i que el professor Joan Coromines (DECLC, VI, 958) posa en relació amb el substantiu quimera i amb altres formes occitanes de la mateixa família (gimerre, gimèrri, gemèrre, jumerri).  


Dins d'aquesta família de mots hi ha, en català, altres usos (no normatius) esmentats als nostres diccionaris de referència:

• guimarro  'avar, gasiu'  (DCVB: Vic, Sta. Coloma de Queralt)
• guimarro  'egoista, malintencionat'  (DCVB: la Bisbal d'Empordà) 
• guimarro o guimbarro  'crostó de pa'  (DCVB: Rosselló, Cerdanya, Garrotxa, Lluçanès) 
• guimarreria  'acció pròpia de guimarros'  (DCVB: la Bisbal d'Empordà) 

Dedicat a Salvador Bosch, que fou la primera persona que vaig entrevistar a les Guilleries.   

La canossa d'Espinelves

La canossa (o carossa) és, a Espinelves, el bastó o gaiato que fa servir el pastor. M'ho indicà el senyor Josep Roquet, el mes de maig de 2007, en les entrevistes que hi vaig fer amb motiu de la meva recerca sobre els parlars de les Guilleries. 

Faig constar que el timbre de la vocal tònica d'aquesta forma no recollida al DCVB fou, en tota ocasió, el de o oberta, i que la formació d'aquest element del lèxic sembla deguda a una modificació del substantiu crossa afavorida, potser, per la fonologització del segment vocàlic situat entre les dues consonants inicials (k i r bategant).  

El mot en qüestió el trobareu recollit en el volum intitulat Vocabulari de les comarques gironines, del qual són autors Fèlix i David Casellas, per bé que allà en l'accepció de 'bastó de pelegrí'.    

  

Matavalons!

Castell de Montsoriu, Arbúcies

Arbúcies, gent d'astúcies: matavalons!


La geodita amb què avui encapçalem aquest apunt és una de les que més orgullosament es poden portar, atès que fa referència a una remarcable feta bèl·lica, esdevinguda el 14 de gener de 1714, en què els veïns d'Arbúcies, amb ajut dels sometents dels pobles veïns de Viladrau, Espinelves i St. Hilari Sacalm, saberen sobreposar-se a l'escomesa militar d'un regiment sencer de soldats valons i arrabassar-los, en aquella contesa, cinc banderes valones, amb la consabuda esbandida dels soldats del bàndol borbònic cap al lloc d'Hostalric.   


Els detalls d'això es poden veure en l'article intitulat Arbúcies, gent d'astúcies: matavalons, publicat per Enric Casals i Ginesta dins la revista Monografies del Montseny, núm. 2, p. 159-180, 1987.

Ens consta, però, que actualment aquesta expressió ha restat en segon terme pel fet que, sobretot des dels pobles veïns, hom ha preferit designar-los per mitjà del terme vinyer(o)s (o bé els de la vinya), que ens fa avinent la relació dels homes arbuciencs amb la indústria de la vinya. Així ho hem constatat en fer les enquestes als pobles veïns, especialment a St. Hilari Sacalm, novembre de 2006.


Cal observar, finalment, que en la conversa informal el compost matavalons era generalment pronunciat com a matavolons, és a dir, amb assimilació de vocals, tal com ho recull el DCVB, tot i que en la grafia matabulons, parcialment errònia per desconeixement de l'etimologia. 









La imatge del castell de Montsoriu és manllevada de la pàgina social del MEMGA.

Quin samaniat!

El mot samaniat, entès en el sentit de 'aldarull, gran cridòria; embolic' ha estat observat en les recerques que he anat fent en diversos punts del català central; a voltes, però, sota variants no consignades pels nostres diccionaris: samaniato (Espinelves), xamaniat (Folgueroles).

Aquest substantiu figura, a més, al Diccionari descriptiu de la llengua catalana (DDLC), que solament el localitza en l'obra de Miquel Llor, en el volum Tots els contes, publicat per Selecta l'any 1952.
 
Jo, pel meu compte, puc assenyalar que aquest mateix mot l'he trobat en l'obra del santhilarienc Anton Busquets i Punset (gran autor de la nostra Renaixença), al recull de contes Del meu viure rural, en l'edició de Ça-Calm Exprés, del 1998:

El que em costà fer-los obrir! Tota mena d'explicacions no hi valien: fins que amb l'enrenou i samaniat, també s'aixecà una noieta que va conèixe'm sortosament.

(Del conte No es conta, no, p. 105)  

I així mateix el trobem, amb el sentit de 'aplec de bruixes', en el llibre Bruixes a la Catalunya interior, de Jordi Torres i Sociats, que fou publicat per Farell l'any 2002.

Les reunions que celebraven els dissabtes de lluna plena a la nit les bruixes lluçaneses eren conegudes amb el nom de "samaniat".

Un d'aquests indrets era la bauma de les bruixes de la Quintana d'Oristà. Allà es diu que hi preparaven les malifetes que farien fins que la lluna tornés a fer el ple. En aquest lloc també congriaven fortes pedregades a l'estiu.

(dins del text Les bruixes de la bauma de la Quintana, p. 82)

Serrat de les Bruixes, St. Feliu Sasserra

 

 

Llevat de les imatges de portades de llibres, les altres són manllevades de la pàgina social de Bruixes Sasserra. 

La xera de Vidrà

Entre altres, el substantiu xera (del francès chère) pot tenir el sentit de ‘afalagadura, festa; demostració d’afecte o alegria’, però també –i molt relacionat amb aquest– pot tenir el sentit de ‘flama viva’, sobretot en àrees del català septentrional.

Nosaltres, per la nostra banda, hem pogut confirmar aquests usos en molts parlants genuïns de Collsacabra, la plana de Vic i les Guilleries, i així mateix en les entrevistes que vam fer al terme de Vidrà (en terres del Bisaura, a tocar de la Garrotxa i el Ripollès), on la senyora Anna M. Coll, oriünda del casal del Coll, ens aportà una bella mostra de fraseologia local en què aquest substantiu és, en realitat, l'element clau d’un refrany la interpretació del qual resta ben oberta, ens diu ella, per a qui vulgui cercar-hi diferents sentits:

La xera de la dona només dura una estona, i la del marit només dura un xic.

Faig constar, de passada, que el timbre de la vocal forta del mot xera (molt variable en les zones en què aquest mot és vitenc) fou el de e tancada en l’esmentada entrevista, mentre que el del substantiu estona, del gòtic STUNDA, fou efectivament el de o oberta (com a Collsacabra i a les Guilleries [Vilanova de Sau, Espinelves, Viladrau, Arbúcies, St. Hilari Sacalm, Osor, Susqueda, Anglès, Sta.Coloma de Farners]; i com ho sol ser, de fet, en moltes zones de la diòcesi de Girona i en àrees contigües).

Dedicat a Anna M. Coll.

Una blava

O una mentida. O una dita exagerada. En aquest sentit que aquí li donem –el de ‘mentida’– el substantiu blava és, segons em consta a mi, propi de la zona del Bisaura, al nord d’Osona, i també ho és d’alguns punts de les Guilleries (Espinelves, Folgueroles, Osor, Tavèrnoles, Viladrau). El DCVB, per la seva banda, el situa a la plana de Vic, però ens hi afegeix la referència de Menorca, on s’escau que aquest mot pot ser usat com a adjectiu: «Trob que aquesta és blava!».

El professor Joan Coromines (DECLC), en abordar-ne la qüestió pel vessant semàntic, justifica la tria del color blau per a aquest ús pel fet que aquest color, essent prou vistós, és, alhora, més suau i plaent que l’estrident vermell i més distintiu que no pas el blanc i el negre.

Procureu, però, de no dir-ne gaires, de blaves. I recordeu, a més, que es tracta d’un mot d’origent germànic (azul en castellà i portuguès, i azzurro en italià, són d’origen oriental o aràbic, segons Coromines).

Passejar el ferro

Perífrasi amb què s’al·ludeix al fet que un hom ha anat de cacera i que malauradament n’ha tornat sense haver obtingut cap guany cinegètic. Això es diu, segons em consta a mi, a Espinelves, Osor, Susqueda, Viladrau i Vilanova de Sau, i correspon al llenguatge de to informal i sarcàstic.

Però se’n senten d’altres, d’aquest estil: agafar un peix (Espinelves), caçar-ne set i el sarró vuit (Viladrau), fer catxa (Folgueroles, St. Julià de Vilatorta), tornar amb els morros eixuts (Viladrau).

La informació que donem fou obtinguda en les enquestes que vam fer al sector Guilleries-Montseny entre els anys 2007 i 2009.