GEOBLOG DEL CATALÀ CENTRAL

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris St. Pere de Torelló. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris St. Pere de Torelló. Mostrar tots els missatges

diumenge, 5 d’agost del 2012

Al cap del llibre









En una de les entrevistes enregistrades al poble osonenc de Sant Pere de Torelló vaig ser rebut, i molt ben rebut, amb aquesta frase que jo mai no havia oït: els de Sant Pere sempre som al cap del llibre.  


En la part que avui ens pertoca me la prenc, doncs, com a parèmia, i, encara més, com a parèmia que no he sabut trobar en cap recull fraseològic:   


Ésser al cap del llibre  'ésser capdavanter, destacar en alguna cosa'










Apunt dedicat als informadors de Sant Pere de Torelló (Osona) i a l'ermità del santuari santperenc de Bellmunt, de qui hem manllevat la fotografia. 


Amb aquest apunt, també dedicat a tots vosaltres, m'acomiado fins a la tardor i aprofito per desitjar-vos un bon estiu.   



dilluns, 24 d’octubre del 2011

Jesús!









La invocació a Jesús és una de les fórmules més usades per saludar la irrupció d'un eixavuiro. A voltes, però, aquesta apel·lació al messies no es resol en la sola formulació del seu nom, car s'hi afegeixen, com hem pogut comprovar en algunes ocasions, formes diverses, sovint jocoses, d'allargassament i de postil·lació de l'acte d'esternudar. I a voltes, també, amb el recurs dramàtic de la rèplica i de la contrarèplica, tal com s'esdevé, per exemple, en el cas en què un dels presents respon a l'estornut amb la fórmula Jesús t'escanyi!, i l'altre (l'esternudador, o bé un altre dels presents) enèrgicament hi respon amb la frase: La Maria de Deú t'ofegui!. 


No sempre, però, la invocació a Jesús es produeix en aquests termes tan aparentment crisposos, com ho són aquests, suara indicats, que ens van referir a la vila d'Anglès, primavera de 2009. Molt sovint, com dic, l'eixavuiro és rebut amb frases d'acompanyament de to més rebaixat, més amical potser, però sense perdre,  tanmateix,  l'aire incisiu que sol caracteritzar aquest gènere col·loquial: Jesús, Josep i Maria, i el burro de cada dia! (observada a la vall del Ges, Osona, 2005), usada sobretot per respondre a una seqüència  d'eixavuiros.    




Fora ja de la meva recerca al territori, i situats de ple en l'àmbit blogaire, l'escriptora Montserrat Pujol Jordana ens ha fet arribar, amb gran goig nostre, un apunt relatiu als mots que es deien a l'indret de Sant Pere de Torelló quan un hom observava una seqüència d'esternuts que no acaba d'arribar al nombre de tres. 


El primer, ens diu ella, era rebut amb la frase: Jesús!. Amb el segon es deia: Josep!. I si el tercer no arribava, hom feia: I la Maria?. I aleshores es contestava: Per un altre dia!.  


I així ho farem, doncs. El que no hagi estat dit avui ho deixarem per a un altre dia. 






A la Montserrat Pujol Jordana, i al professor Joan Veny,  que ha dedicat moltes hores a l'estudi d'aquests mots nostres. I a la Carme Rosanas, que va crear, expressament per a aquest blog, la imatge que encapçala els apunts dedicats a l'acte d'eixavuirar.   


   

dimarts, 24 de maig del 2011

Llampega a Maronta





Llampega a Maronta, pluja prompte.

Bona rima la que ens arriba des del terme de St. Pere de Torelló! Que és pròpia, com sabeu, de la rica fraseologia catalana bastida amb previsions populars relatives als esdeveniments meteorològics.  

Tot i que en la imatge no es veu prou bé, l'esmentat coll es troba situat entre el cim del Serrat Alt (que fa de partió entre els termes municipals de St. Pere de Torelló i d'Orís) i el del castell de Torelló, ben visible, aquest sí, al capdamunt de la imatge que encapçala aquest apunt.   

Si hi teniu interès, podeu trobar aquest indret en la cartografia oficial.  






Dedicat als amics de St. Pere de Torelló i al Centre Excursionista de Torelló, propietari de la imatge que il·lustra aquest apunt.



dilluns, 28 de febrer del 2011

Jugar amb la canalla del vicari





Expressió ben col·loquial amb què un conegut nostre, seguidor del segon club de futbol de la ciutat de Barcelona, sovint justifica els migrats resultats obtinguts per l'equip de la seva preferència. I ho fa, és clar, donant a entendre que l'equip en qüestió és format per jugadors massa inexperts o escassament preparats per afrontar els moments més crucials i terribles de l'alta competició. "Hem jugat amb la canalla del vicari!", s'exclama ell, amb gran sentiment, i ben compungit per les sàtires i ironies que ha d'entomar per causa de la trista i lacerant derrota.  

Té, com podeu veure, un sentit molt semblant a una altra expressió que ja vam presentar en aquest blog: jugar amb una colla d'estevets, usada pel mateix informador.







Per arrodonir aquest apunt cal recordar que el substantiu canalla (derivat de CANALIA 'conjunt de cans', que aquí es presenta en forma "ieista": canaia) ha experimentat, igualment que els substantius farda o al·lot, un "procés d'ennobliment semàntic" que ha canviat el seu sentit inicialment negatiu en un de més amable per raó de l'ambient familiar en què s'ha desenvolupat. 

En aquest casos el canvi semàntic es deu haver produït, segons indica el professor Joan Veny, de la Universitat de Barcelona, a través d'un pont semàntic que és el de 'mainada moguda, esvalotada', que encara es pot trobar en algunes llengües veïnes. 

El text en què l'esmentat autor dóna notícia d'aquesta llei de canvis el podreu llegir, si us convé, consultant el volum Els mètodes en dialectologia: continuïtat o alternativa, p. 167-168, publicat per l'IEC l'any 2004, el qual aplega diverses ponències, comunicacions i intervencions corresponents a la I Jornada organitzada per l'Associació d'Amics del Professor Antoni Maria Badia i Margarit (AAAMB).    







Dedicat al senyor Joan Rifà, veí de Torelló nascut a l'indret de la Vola, al terme de St. Pere de Torelló.    





dijous, 3 de febrer del 2011

Arremissar-se







És a dir: 'arromangar-se'.

Verb d'àrea reduïda, i bastant desusat, típic de la zona de Torelló i la seva vall, però crec que desconegut dels sectors circumdants. 

Quan vaig escorcollar la zona veïna del Bisaura, amb motiu d'una recerca promoguda per la Regidoria de Cultura de l'Ajuntament de Torelló, aquest verb va ser proposat a diversos informadors d'aquella regió, però en cap cas va ser identificat com a element del lèxic conegut. Resta comprovar, d'altra banda, si aquest ús s'estén per les zones properes del Voltreganès i de la plana de Vic.     

Cal dir, a més, que no figura al DCVB ni al DECLC de Joan Coromines. I solament se'l troba, que jo sàpiga, al llibre de la professora Carme Vilà sobre el parlar de la plana de Vic, publicat per Caixa de Manresa el 1989, i en el meu, sobre la zona de Torelló, editat per l'Ajuntament de Torelló el 2007. 

Pel que fa a l'etimologia, i acceptats tots els dubtes que fan al cas, la professora Carme Vilà (1989, p. 89) assenyala la possibilitat que arremissar sigui un derivat del llatí REMITERE, i, per tant, li escauria la grafia arremissar que ella dóna com a primera forma en l'entrada corresponent (al costat de arramissar i arremiçar).












Dedicat als de Torelló i la seva vall.


diumenge, 17 d’octubre del 2010

Trotxar



Vull assenyalar, en primer lloc, que el verb trotxar ‘bullir’, intransitiu, no figura al diccionari normatiu però sí, en canvi, al DCVB i al DECLC de Joan Coromines.

En les enquestes que vaig fer al Lluçanès a les acaballes del segle XX es va poder comprovar que en les dones (en els nostres informants de sexe femení: Alpens, Oristà, la Torre d’Oristà) aquest verb solia associar-se a un significat més precís que el que ens dóna la definició bàsica: el de ‘bullir, les farinetes’ (no recollit pel DCVB). “Ja trotxen!”, deien (amb o oberta). I, en canvi, els homes (St. Martí d’Albars Sta. Eulàlia de Puig-oriol), que hi feien una al·lusió més vaga, li reconeixien solament els sentits més generals: el de ‘bullir’, o bé el de ‘bullir sorollosament’ (que el DCVB, accepció 3, atribueix al Ripollès, Ribes, l’Empordà i el Lluçanès).

Ben mirat, això que hem dit no ens ha de sobtar en absolut, car sabem prou bé que la dedicació de l’home rural a les feines del camp ha estat absorvent fins fa pocs anys i deixava per a les dones el reducte de les feines dels fogons, la criança de la mainada i algunes altres feines relacionades amb l’aviram i la cura d’altre bestiar. S’entén, doncs, que això hagi anat així i que d’elles n’hagin pervingut unes percepcions més fines, de més detall, amb resultats de més precisió semàntica en el cas de què tractem.


A banda d'aquests significats, hi ha, en baleàric, el de ‘trotar, anar de pressa’ (accepció 1 del DCVB), i encara un altre, també del baleàric, el de ‘fer molta feina o molt esforç, moure’s molt, treballar activament’ (accepció 2 del DCVB).

Resti indicat, per la nostra banda, que al terme de St. Pere de Torelló, al nord d’Osona, tinc oït aquest verb en l’accepció ‘moure’s vigorosament, fer esvalot (la mainada)’, molt acostada, diria jo, a l’accepció 2 que ens dóna el DCVB.

Pel que fa referència a l’etimologia, convé indicar que el professor Joan Coromines (DECLC, VIII, 895) relaciona la creació del verb trotxar ‘bullir’ amb el so produït per l’olla en aquesta operació de bullir i, per tant, li assigna un origen onomatopeic. El sentit de ‘trotar, anar de pressa’ el considera un barbarisme, per relació amb el verb (a)trochar ‘fer drecera’, del castellà.

dilluns, 4 d’octubre del 2010

Quina bufanda!



En el llenguatge referit a la competició esportiva, especialment la que es realitza entre dos equips en pugna, els resultats massa gruixuts, o massa descompensats entre bàndol i bàndol, es poden evocar, a Torelló –i suposo que en altres punts del català central–, amb l’ús d’aquest substantiu.

“Ens han f... una bufanda...!”.

Es tracta d’una accepció no recollida pel DCVB.

dijous, 23 de setembre del 2010

Senyor oncle



En la meva família política de Torelló –em refereixo ara a la de la meva sogra– la presència de dos oncles sacerdots (que de primer havien estat preceptivament seminaristes) mereixia, per part dels nebots corresponents, la respectuosa fórmula de tractament amb què encapçalo aquest breu apunt.

Hi havia, però, una particularitat prou interessant de remarcar. Ben al contrari d’allò que s’esdevé regularment en català central, m’han assegurat que la r final del primer mot (la de senyor, del llatí SENIOR) hi era sempre sensible, sigui perquè es tractava d’una fórmula molt fixada, sigui per referència culta, sigui per raons prosòdiques..., o per tots aquests motius a la plegada. El cas és que això es resolia invariablement d’aquesta manera: “senyor unclo”, amb r “reverencial” per al primer mot i amb tractament vocàlicament assimilatori per al segon.

Hi ha, en fi, altres casos en què, inesperadament i excepcional, el català central fa sonar aquesta consonant en posició final de mot. El Grup de Recerca Folklòrica d’Osona ens n’aporta moltíssims exemples en els seus enregistraments de la dècada dels 80, i jo mateix en tinc alguns, molt pocs, d’observats contemporàniament. M’hi referiré en una altra ocasió.

diumenge, 12 de setembre del 2010

Una colla d'estevets




En el llenguatge referit a la competició esportiva, la perífrasi jugar amb una colla d’estevets es fa servir per subratllar l’escàs potencial o la inexperiència amb què un determinat conjunt de jugadors –poseu-hi futbolistes– ha hagut de plantar cara a un partit en concret. “Hem jugat amb una colla d’estevets!”.

Consti, però, que això només ho he sentit dir al senyor Joan Rifà, veí de Torelló, nascut al sector de la Vola, al nord del municipi de St. Pere de Torelló, i fidelíssim seguidor del segon equip de futbol de la ciutat de Barcelona.


Dedicat al senyor Joan Rifà.


dimecres, 28 de juliol del 2010

Tenir consistoris



Locució verbal. I bastant fixada: “Ui, tenen uns consistoris, aquells!”. En contextos com ara aquest constatem que el mot consistoris –en forma de plural, remarquem-ho– significa ‘conciliàbuls, controvèrsies, contrastos de parer’. Expressió molt viva, del llenguatge corrent i familiar, freqüentíssima a la vila de Torelló, no recollida entre les accepcions que els diferents diccionaris reconeixen al substantiu consistori.

Molt a la vora de Torelló, hi ha, ben assentada als termes veïns de St. Vicenç i de St. Pere de Torelló, la variant conquistoris sorgida, potser, per encreuament amb el verb conquistar, al qual, entre altres, el DCVB reconeix el sentit de ‘guanyar-se el voler d’algú’, molt acostat, efectivament, al de ‘guanyar-se el parer d’algú, convèncer’.

Dedicat als nostres informadors de la vall del Ges.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...