GEOBLOG DEL CATALÀ CENTRAL

dilluns, 24 de gener de 2011

Entemarrar-se


Castell d'Orís, gener de 2011



Capficar-se, obstinar-seobsedir-se valdrien, sens dubte, com a sinònims d'aquest verb entemarrar-se que vaig poder sentir a can Marçal d'Orís, al nord d'Osona, primavera de 2005. 

Recordo que la conversa on va eixir aquest verb va ser molt fluïda, amb poques intervencions meves i amb poques qüestions formulades, atès que la gran majoria de les que havíem previst ja tenien resposta en altres masos del terme d'Orís.

Fou així, doncs, que la senyora Providència Peroliu hi va poder descabdellar, sense gaires entrebancs, els seus temes preferits, que no són sinó el de les herbes remeieres i els relatius a les feines del camp.



Orís, plaça de la Rectoria, gener de 2011 



Cal indicar, però, que del verb entemarrar-se (derivat de tema) n'hi ha poques referències als nostres diccionaris.


El DCVB en situa el seu participi (esdevingut adjectiu) només a la vall de Ribes, en terres de l'alt Ripollès; i el DECLC, volum VIII, 462, l'esmenta igualment (per bé que sense localitzar) al costat d'altres derivats populars de tema.







Entre aquests derivats, el professor Joan Coromines (sovint pouant en altres fonts) cita aquests:  


  • temerut 'tossut' (DCVB: Rosselló)
  • temós 'massa insistent, obstinat en una mateixa cosa' (DCVB: Menorca)
  • entemar-se 'obstinar-se' (DCVB: Rosselló)
  • entema 'quimera, mania, rancor, animadversió' (DCVB: València, Eivissa)
  • entemat 'obstinat' (DCVB: Rosselló, Conflent, Vallespir, Cerdanya, Ripollès)
  • entemarrat 'obstinat, obsedit' (DCVB: vall de Ribes)
  • entemós 'rancorós' (DCVB: València)












13 comentaris:

Carme ha dit...

M'agrada, quan aquestes paraules desconegudes per mi, ja em donen la pista elles soles... ja feia una mica de pinta de voler dir això que diu... i la teva explicació ho aclareix prou bé. De tema, entemar-se tampoc la coneixia. Gràcies, Jordi!

Iris ha dit...

Donc totalment enTEMArrada m'hi quede i a veure si m'hi capfique i aconseguisc esbrinar aguna cosa més en algun altre diccionari, cosa que dubte, perquè quan ens aportes la informació ja està molt completa.
Mil gràcies

Martona ha dit...

Potser algo així com ensarronar-se?? A casa de petita em deien que era una tossuda perquè estava ensurronada que no ensarronada, m'ho has recordat.

Jordi Solà Coll ha dit...

Parar l'orella, i mentre escoltes descobrir un nou mot: matisos de la parla...

Bon començament de setmana!

Carme ha dit...

Jordi, no he sabut trobar cap adreça de correu teva ni per aquí ni al perfil. La necessito per enviar-te la invitació de participació a les Itineràncies poètiques que comencen la setmana que ve, el dia 1 de febrer.

Al meu perfil si que hi trobaràs la meva. Gràcies!

M. Roser Algué Vendrells ha dit...

Estic "entemarra-da" per buscar imatges guapes per internet,però encara no veig un bou a tres passes...
Gràcies per tants mots recuperats de l'oblit.
M. Roser

Puigcarbó ha dit...

aquesta no la coneixia, aixó que el meu avi matern era de inyoles d'Orís. La que si coneixia era entemarrat quen ja cites, com a tossut, que ve a ser obstinat.

Salut i paraules

Helena Bonals ha dit...

Trobo que no hi té pas res a veure obstinat amb rencorós. L'evolució del camp semàntic de la paraula és curiosa.

Jordi Dorca ha dit...

Carme,
Sí: és veritat. Allò de la sonoritat. Ho diu tot.

Iris,
Ja fas prou. T'ho agraïm molt. Enric Valor també n'estaria.

Jordi,
Matisos subtils que, vosaltres, els poetes, ens ajudeu a copsar.

Marta,
Ahir mateix m'ho va comentar una altra persona, això que dius. Recorda SORRUT, mot d'origen bascoide. Però de moment cal anar-s'ho mirant. Aquests comentaris em van molt bé. Agraït.

Roser,
De mica en mica. Qualsevol comentari vostre és encoratjador.

Francesc,
M'has fet pensar que a voltes també pot ser bona la tossuderia. I necessària.

Helena,
Hi coincideixo. Quan ho vaig treure de Coromines també em va cridar l'atenció aquesta evolució semàntica.
Ara m'has recordat allò de PENSARE i PESAR...

Helena Bonals ha dit...

Per què? Perquè pensar és una cosa lleugera, que no pesa?

Jordi Dorca ha dit...

No, més aviat al contrari. El professor Veny ho explicava en les seves classes de gramàtica històrica, i feia un gran efecte en l'auditori.
De la idea de 'pesar' (de l'antic PENSARE) es va anar passant, al llarg de la història, a la idea de 'sospesar', 'valorar', etcètera. En evolució fonètica, la N de PENSARE va caure i la vocal final, també.

Helena Bonals ha dit...

Ai, l'assignatura de dialectologia amb el Joan Veny va ser una de les dues que vaig abandonar a la carrera... massa difícil.

Jordi Dorca ha dit...

Helena,
També hi devia influir, suposaria jo, el fet que el teu talent s'orientava ja a altres matèries.
Sempre cal triar.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...