El substantiu impòsit és pres del llatí IMPOSITU 'imposat', i s'usa, en els indrets que jo conec majorment, en el sentit de 'nosa', sovint aplicat a la persona que destorba o que és improductiva en una casa.
Aquest darrer matís, que no trobem especificat al DCVB, és el que trobem, tamateix, en l'ús que se'n fa a la novel·la rural La lliça bruta, de l'autor osonenc Antoni Pladevall i Arumí, publicada el 2001 per Galerada.
La iaia, ferida del costat esquerre feia encara no mig any, va ser qui va patir més de la colla. Es passava tot el dia asseguda a l'escon, sense poder ajudar en les feines de la casa, i es mortificava constantment, només sóc una impòsit, només sóc una impòsit, veient que no era ni capaç de preparar un trist àpat, sobretot els dies que l'avi i la Mercè plegaven tard i a ella li hauria agradat sorprendre'ls.
A banda del que ens dóna el text, per a aquest mot hi ha, encara, altres matisos que el DCVB recull:
- 'impost, càrrega pecuniària' (Camp de Tarragona)
- 'nosa, destorb' (Camp de Tarragona): "Me fas impòsit!", "Això no fa impòsit al ventre".
- 'falsa inculpació' (Menorca). Posar un mal impòsit: 'posar una calúmnia'
- 'solatges de vi' (Mequinensa)
4 comentaris:
Impòsit... impost... nosa... saviesa popular!
O sia que en el fons.... a pagar. Oi?
A vegades ets sents un impòsit només perquè ets com un aneguet lleig. Tots som minusvàlids en alguna cosa o altra, ho deia Anton Maria Espadaler a la carrera.
Jordi,
Entre impost i impòsit està la cosa. Ja ho veus com vaig.
Francesc,
És exactament tal com ho dius. Impostos i impostos. Si més no en l'arrel llatina.
Helena,
Dura i punyent sentència la de l'amic Espadaler. Jo també el tinc molt present. I amb tanta raó.
Salutacions cordials.
Publica un comentari a l'entrada